Qui eren els ibers?

Marc geogràfic: 

La transició de la cultura tartèssia cap a la cultura turdetana va tindre la seua importància per a la formació de la cultura ibera, ja que es produeix un trasllat de població des d’Andalusia oriental cap a l’occidental. Tot açò provoca una gran riquesa cultural en el món iber a partir de la segona meitat del segle VI aC amb una gran unitat (ceràmiques, llengua, producció). La cultura ibèrica apareix en dues zones diferenciades:

-Zona oriental de la península (Catalunya, País Valencià, Murcia, Albacete): Influenciada per les colonitzacions d’altres pobles mediterranis, com els fenicis, els grecs i els cartaginesos. Aquesta zona també rep influències indoeuropees a partir dels camps d’urnes, cosa que indica l’existència d’una entrada massiva de gent del centre d’Europa pels Pirineus. Els poblats s’organitzen entorn d’un carrer central i les cases deixen les seues parets posteriors reforçades a mode de muralles com ho podem veure en els casos de El Castellet de Bernabé i El Puntal dels Llops.

-Zona meridional (Almeria, Granada, Jaen, Sevilla): Influència tartèssia encara que també fenícia, grega i cartaginesa.

Qui eren, cóm eren?

Urbanisme: 

Les fonts escrites ens parlen de diversos pobles o ètnies (edetans, contestans, mastians, bastetans...). Polibi, el qual acompanya a Escipió cap a l’interior de la Península, és el primer autor clàssic que té contacte directe amb aquesta i la seua gent. El nucli bàsic era la ciutat, amb un mètode mediterrani. Les ciutats iberes es coneixen a través de monedes on apareix el topònim. Els assentaments s’ubiquen i distribueixen en funció de la explotació dels recursos econòmics de la zona, tant si es tracta d’assentaments urbans o rurals. Açò es veu amb major claredat en les valls fluvials que tindrà major concentració de ciutats. Existeixen diversos models d’ocupació, els quals tenen en compte la situació política o militar per lo qual estaran en turons amb caràcter defensiu com és el cas del Puntal dels Llops. Els models s’encontren en vessants terrassades, turons, a sobre d’un atalusse o en una cresta. En les ciutats viuran les elits, encarregades de l’administració, comerç i defensa. Els materials eren pobres i fàcils d’aconseguir com la pedra, l’adob, la fusta etc. Les tècniques també eren senzilles, ja que utilitzaven la maçoneria i el elaborat de la pedra mitjançant llindes.

Organització política: 

Segons conten les fonts clàssiques, la forma predominant d’organització política era la reialesa; d’aquesta destaquem les monarquies del sud de la Península. A les monedes indígenes també apareixen uns personatges amb una diadema, la qual assenyalaria la condició reial (símbol d’origen persa); entre aquests personatges destaquen alguns com ara Indíbil, Mandoni o Edecó (aquest últim a l’Edetània). No pareix que foren monarquies molt sòlides, sinó que dependrien de la força militar i de la seua riquesa per a dominar més o menys els altres pobles. Dominaven diverses ciutats però sense una estructura comú política ja que en altres zones encontrem comunitats regides per assemblees, senats i magistrats, com ocorria a la ciutat de Sagunt.

Organització social: 

Podem diferenciar tres grups en la societat ibera mitjançant l’anàlisi de les restes arqueològiques que ens han deixat:

1) Elits (reis, nobles, sacerdots): Els bronzes ibèrics i la pintura dels vasos ceràmics els distingeixen com a genets amb escut redó i llança. Els sacerdots, en la ceràmica pintada, apareixerien amb un vel o amb una diadema damunt dels cabells. En quan a les escultures de dones pot aparèixer una classe superior de grans dames mitrades, algunes oferents.

2) Classe mitjana (professionals, artesans, guerrers, comerciants...) amb un aixovar més modest, encara que amb algun element d’importació. En estes tombes també apareixen personatges soterrats amb elements militars (soliferrum o llança de metall i falcata), els quals diferenciarien als militars dels comerciants, artesans, professionals...

3) Grup social més baix (més nombrós): Es distingeixen a les necròpolis per soterraments pobres, les cendres dels quals estan soterrades en una urna tapada únicament amb una pedra o un plat en un forat en el terra, a vegades sense cap aixovar. Els vasos ibèrics els presenten com a homes armats de peu.

Pels autors antics sabem que entre els ibers estaven molt esteses les relacions interpersonals i col·lectives. La més igualitària era el hospitium, per la qual les persones o grups establien acords recíprocs entre els que es contemplava, sobretot, l’amistat i la mútua protecció. Per altra banda, la clientela era un vincle de fidelitat, tan personal com col·lectiva, establert amb caràcter desigual. La part dominant gaudia d’una posició privilegiada (econòmica, social, política, religiosa), mentre que el client, a canvi de protecció estava obligat a prestar obediència en temps de pau i assistència militar en cas de guerra.

Pel que fa a la devotio, es tractava d’una relació personal contreta lliurement en la qual el guerrer consagrava la seua vida a un altre. El component religiós era fonamental. La seua presència no era exclusiva de la zona ibera sinó que es constatava també entre els celtibers, els gals i els germans. Ens trobem, per tant, davant d’una societat aristocràtica i guerrera. No està constatada la presència d’esclaus. A soles en Bronce de Lascuta, datat al 189 aC, ens parla de l’existència d’uns esclaus (servi). L’existència d’aquest tipus de dependència pot procedir tan d’un origen autòcton (tartessi o turdetà) com forà (púnics).

Economia: 

La base de l’economia era l’agricultura. Era una agricultura mediterrània dins de la qual destacava el cultiu de cereals, la olivera (portada pels fenicis) i la vinya (sobretot a partir del segle IV). També hi havia fruitals, hortalisses, dàtils, figues i ametlles. Entre les plantes tèxtils destacava el lli i l’espart. Les zones més riques eren les principals valls fluvials dels rius Ebre, Segura i Guadalquivir. S’han trobat molts instruments de conreu fets de ferro els quals no canviaran la seua morfologia amb la conquesta romana (reixes d’arada, fangues, pales de ferro, culleres de sembrador, aixades i falçs). A més a més, els ibers utilitzaren el regadiu.

Segons les fonts clàssiques la mineria de ferro abundava en Aragó i Catalunya; a part, hi havia mines d’or, plata, plom i coure a Castella la Manxa i Andalusia. La ramaderia també fou important en la cultura ibera, amb grans zones de deveses en zones com ara Ciudad Real. No soles s’aprofitava la carn, ja que per exemple el cavall servia com a element per a la guerra i com a propietat de les elits per a mostrar el seu estatus social. També es varen utilitzar ases, mules i bous com a animals de càrrega. De les ovelles i de les cabres s’utilitzava la llana, carn, llet i derivats. L’arqueologia també ha demostrat la consumició de carn de porc, al igual que de la pràctica apícola. També practicaven la caça (cérvols, conills i senglars) i la pesca, reflectida aquesta en alguns vasos ceràmics encontrats a Edeta així com també en la troballa d’arpons.

Ceràmica: 

Respecte a l’artesania, s’utilitzava la ceràmica per a transportar molts productes d’exportació. En la producció ceràmica s’han establert dues fases:

-1ª època (a partir del segle V aC-200 aC): Amb una decoració geomètrica simple, que perviu fins a la desaparició ibera.

-2ª època (a partir de 200 aC): Amb la conquesta romana apareix l’estil narratiu i simbòlic de figures humanes i animals.

Quan a la seua distribució encontrem quatre zones:

-Ceràmica ibèrica andalusa: Portat per colonitzadors orientals amb dues corrents externes: la fenici-xipriota i la jònica.

-Ceràmica del sud-est (o d’estil simbòlic): Es pareguda a l’andalusa, però pintant-se escenes d’animals i homes de gran mida. Entre els homes destaquen els guerrers.

-Ceràmica de la zona Oliva-Llíria: Amb estil narratiu, pintada amb colors obscurs on en moltes ocasions les figures estan reblides amb color negre. Es representen escenes de caça, dansa, homes de peu o a cavall, lluites... en mides més xicotetes que les del sudest.

-Conjunts marginals: “Azaila” (vasos amb figures d’animals emmarcats amb figures vegetals i geomètriques, sense paral·lels en altres zones) i ceràmica del nord-est (amb una producció de tallers locals en distints llocs).

En definitiva, la ceràmica ibera és una síntesis d’aportacions mediterrànies, encara que també hi ha una empremta indígena.

Ceràmica pintada del Castellet de Bernabé (Llíria)
Imatge de: Pguerin vía Wikimedia commons.

Artesania del metall: 

Destaquen els milers d’exvots que han aparegut en els santuaris ibers, que puguen servir per a estudiar alguns aspectes de la societat ibera. També s’han trobat bronzes d’influència orientalitzant, que haurien arribat a la península a través dels fenicis i dels grecs, a més dels adorns que servien per a realçar a les dones iberes; entre aquests últims destaquen els collars, les arracades, els braçalets i les polseres. En el treball del metall ocupava una part fonamental la fabricació d’armes (falcata, falàriques, escuts...).

Religió ibera: 

Les fonts de documentació són escasses sobre la religió ibera per lo qual tenim que recorre al anàlisi d’escultures representacions en ceràmica, exvots.. Hi hauria un substrat antic iber sobre el qual van haver influències dels grecs, fenicis i cartaginesos. No es coneix el nom de cap divinitat, a soles els noms relacionats amb llengües indoeuropees que varen haver en la península. Es pot pensar que hi havia un déu dels cavalls o una divinitat masculina, ja que abunden les representacions masculines a cavall. Els cultes femenins predominaran sobre els masculins, a tenor de les restes encontrades.

Llocs sagrats (temples i santuaris): 

Els santuaris ibèrics han permès rescatar un gran nombre d’exvots, que ens indiquen el mode de relacionar-se amb les divinitats, ja que a vegades els exvots alcen el braç dret, creuen ambdós braços a sobre del ventre o alcen ambdós braços. En algunes estàtues de pedra o en exvots de bronze porten vasos en la mà a mode d’ofrena. Els santuaris propiciaren l’aparició d’una indústria de fosa d’estatuetes, que es vendrien in situ entre els fidels. Altre tipus de ritual eren les dances, les quals tindrien relació amb la decoració d’algunes ceràmiques. A part d’aquests santuaris al aire lliure hi havia altres llocs sagrats com ara coves que s’encontraven en llocs en difícil accés allunyades de poblats. També hi havia cultes en boscos, fonts sagrades, monts...

Dama oferent ibérica. Foto: Diana Navarro y José Luis Azorín

Llengua i escriptura: 

L’iber o ibèric era una llengua preromana parlada pels ibers en tota la costa mediterrània peninsular. La seua extensió aniria des de el riu Hérault (França) fins al sud de Porcuna (Jaen). La llengua ibèrica està considerada habitualment una llengua aïllada. Les llengües paleohispàniques són l’aquità, el ibèric, el celtibèric, el lusità i el tartessi.

Els ibers utilitzaren tres escriptures diferents per a representar la seua llengua. Els contexts arqueològics més antics les situen a finals del segle V aC, mentre que les més modernes són de finals del segle I aC- principis del segle I dC:

-Signari iber del nord-est: Variant dual i variant no dual. Ocuparia des del sud de França fins al nord d’Alacant.

-Signari iber del sud-est (o meridional): És molt similar al signari tartessi, que podria ser el seu antecedent. El seu desxiframent encara no es pot donar per tancat, ja que no hi ha consens entre els especialistes.

-Alfabet grec-ibèric: És una adaptació quasi directa d’un alfabet grec jònic a les particularitats de la llengua ibèrica.

Bibliografía:
RAMOS, R. Los iberos. Almuzara, España. 2017. 
COLLADO, B. Los iberos y su mundo. Akal. España. 2014.